Hospital Peremàrtir Colomés
que deixà els seus béns per la fundació d’un hospital,
que portarà el seu nom. Tot i
essent un hospital nou, serà la continuació de l’antic
Hospital dels Pobres de la plaça de
Sant Pere, totalment independent i deslligat de
l’Hospital de Llobera, que per la seva
mala administració no havia arrelat a la ciutat.
El mercader Peremàrtir Colomés era fill de Joan
Colomés i de Joana Puigdepons, estava casat amb Joana Corc. Vivien en la casa
heretada dels seus pares, que era l’actual “Casa de la ciutat”, que després es
va vendre pel preu de dues-centes quaranta quatre lliures i deu sous, per fer
un fons per construir l’Hospital. Fins ara tothom escrivia que no havia tingut
fills, però per unes investigació recents (26), s’ha trobat que havia tingut
dues filles. Una que es deia Francesca, casada amb dos homes importants: en
primeres núpcies amb Joan Cortic, home de lleis, senyor de la Morana (Segarra)
i en segones núpcies amb amb un tal Joan de Xavarria, que era comptador major i
secretari del duc de Cardona. Aquesta Francesca Cortic va ser padrina, junt amb
el canonge Creixans, del famós pintor solsoní Francesc de Ribalta. L’altra
filla es deia Elisabet, casada amb Joan Thomàs, un ric senyor de Tàrrega.
Peremàrtir Colomés, abans de morir el 18 de febrer del
1588, fa testament davant de
mossèn Simeó Boixader, rector de Torredenagó, a favor
de la creació d’un hospital que portés el seu nom, en el qual institueix
usufructuària la seva dona i nomena administradors els cònsols de la vila i de
l’església que acabin aquell any el seu mandat i el seu cosí germà, Pere Colomés,
els quals anomenaran un “Hospitaler”, que tindrà cura de les rendes, donacions
i almoines destinades al servei de l’hospital. Tot això es farà d’acord amb el
P. Guardià dels Caputxins i l’abat del monestir de Solsona. Aquest testament es
signat pel notari de Solsona, Bernabé Pena (27).
Quatre dies després, signava un codicil, que hauria de portar molts maldecaps, en el
qual modificava una clàusula del testament, de tal
manera que ningú podés fer res en la
construcció de l’Hospital sense comptar amb la
voluntat del mercader amic seu, Cristòfol
Puigredon. Els procuradors no es van entendre mai amb
Puigdepons i l’hospital va endarrerir la seva construcció uns cinquanta
anys. L’onze de març de 1638 es signa el contracte entre els administradors de
l’Hospital amb l’honorable Claudi Casals, mestre de cases, ciutadà de
Barcelona.1 Segons la “traça”, el projecte que Claudi Casals havia presentat,
tenia un preu estipulat de 4.180 lliures barceloneses, amb un termini de sis
anys. No és fins l’any 1690, que s’inaugura i es beneeix l’església de
l’Hospital, on la Pia Unió de Preveres, vulgarment dita dels “Xoriguers”, hi
feien les seves funcions religioses. És llavors que els cònsols de la ciutat es
venen, l’any 1692, la casa de l’Hospital Vell de la plaça de Sant Pere.2
b – Funcionament de l’hospital
Les ordenacions pel recte funcionament de l’Hospital
van ser redactades d’acord amb el
Vicari General i el P. Guardià dels Caputxins, seguint
les coses dictades en el testament
del fundador: “que puguin elegir perdones cristianes i
zeloses de la glòria de Déu per la
bona administració de dita casa o hospital” (ADS; 216
–a). Al segle XVIII, es fan unes
“Ordenacions Noves per la recta administració del Sant
Hospital de pobres i causa pia
de Peremàrtir Colomés de la present ciutat de Solsona,
ordenades el 31 de gener de
l’any 1755”, en les quals hi consten 34 disposicions.
Francisco de Zamora, en el seu “Diario de los viajes
hechos en Cataluña”,3 quan passa
per Solsona els dies 16,17 i 18 de setembre 1788,
descriu el seu funcionament, diu que
l’hospital és un establiment digníssim i que per
guardar la roba dels malalts es nomena
una senyora principal, que en el dia d’avui és la
senyora Josefa de Cabanes i aquesta
elegeix una altra dona de menys classe, que en aquest
moment es diu Anna Maria Cinca, les quals tenen cura d’arreglar, rentar i
augmentar la roba. Surten a demanar pel poble i recullen unes 80 lliures a
l’any... Tenen uns 300 llençols, gorros, camises i caputxes.
Que la seva situació és excel·lent, fora la ciutat i
que tenen cura de la seva administració
l’Ajuntament, el Capítol de la catedral i els
Caputxins.4
Apareixen altres notícies escatorceres: Que en
l’epidèmia de “calentures pútriques” de
1783, el bisbe de Solsona, Rafel Lasala, escriu al
metge de càmera del rei Carles III, el
qual estant a Catalunya va venir a Solsona a
preocupar-se de l’epidèmia. Consta que
l’any 1684 hi havia tres farmàcies a Solsona: Folch,
Pallarès i Fabra. Les medicines de
l’Hospital eren comprades, per torn, a cada una d’elles.
Que en aquell mateix any és
nomenat el metge Gabriel Miquel per visitar l’Hospital
i el convent dels Caputxins. En un arrendament del pou de gel de l’any 1791 es
diu que tot el gel que necessiti l’Hospital, se li servirà de franc. És curiosa
la notícia d’un tal Pere Joan Lleonart, fill de Solsona, d’ofici canoner, que
va ser fet captiu a Mequínes, i que al ser un hàbil armer, l’emir del Marroc el
nomenà director de la fàbrica d’armes, on guanyà una fortuna. Aquest Lleonart
deixà la grossa quantitat de 3.000 lluires per l’hospital.
c – 2 – Les Germanes Vedrunes
Santa Joaquima de Vedruna i Mas havia fundat a Vic,
l’any 1826, la congregació de les
Germanes Carmelites de la Caritat, un institut dedicat
a l’ensenyança i a la beneficiència. L’hospital de Solsona passava moments de
decadència i els administradors buscaven maneres de trobar un servei més humà
pels malalts. Coneixent l’experiència de la fundació de Tàrrega, el 31 de maig
de 1829, després d’una trobada amb Joaquima de Vedruna, signen un contracte per
establir una comunitat religiosa. El dia 28 de juny de 1829, la fundadora
arribava a Solsona amb tres monges destinades a l’Hospital i es quedava amb
elles durant un mes. Maria Casanovas seria la superiora.5 El bisbe de Solsona,
Fra Benito Tabernero, no sols aprova la fundació, sinó que mantingué amb
Joaquima de Vedruna una llarga correspondència espiritual.6 La casa de Solsona
pot gloriar-se de ser la primera casa de la congregació Vedruna fundada en ple
èxit, ja que la de Tàrrega va ser clausurada el 1830 i la de Manresa fracassà
per divisions internes. Les Germanes Carmelites de l’Hospital de Solsona amb la
seva bondat, tendresa i dedicació han sabut donar un clima d’humanitat als
vells i malalts que s’hi han acollit.
L’any 1999, se’ls hi donà el premi “Signum”7 en
agraïment de la ciutat per la labor
admirable de caritat que hi han fet a vegades ratllant
a l’heroisme. L’escassetat de
vocacions religioses ha fet que les Germanes Vedrunes
haguessin de deixar amb recança
l’hospital després de 176 anys de servei.
d – L’Hospital actual
Últimament, l’Hospital Peremàrtir Colomés ha viscut
profundes renovacions. Per un cantó la Vintiquatrena de la Mare de Déu del
Claustre hi ha col·laborat construint un gran pavelló de tres plantes, destinat
a la residència d’avis, que fou inaugurat l’any 1965.
Per l’altre cantó, la senyora Sofia Beecher, viuda
d’Antoni Guitart, fill de Solsona, havent quedat hereva universal de la seva
grossa fortuna, decideix fer una important aportació a favor de l’Hospital de
Solsona. Amb la seva ajuda es dotà de calefacció central, es renovà l’església
i, l’any 1979, s’hi inaugurà un pavelló de tres plantes destinat a una clínica.
El funcionament d’aquesta clínica resultava molt costós per l’administració de
l’Hospital i es decidí passar-la a l’Ajuntament, el qual, veient l’amplitud de
la seva gestió, la passà a Mútua Manresana. Després de crear-se el Consell
Comarcal del Solsonès, aquesta entitat comarcal assumí la gestió de la clínica
amb un conveni amb la Seguretat Social.
L’Hospital Peremàrtir Colomés, actualment, funciona
com una residència d’avis, amb
una capacitat de 80 llits i amb unes 30 persones que
l’utilitzen com a Centre de Dia. La
seva junta està formada, encara, segons les
disposicions del fundador de l’any 1588,
adaptada a la llei de fundacions de la Generalitat. És
presidida pel Sr. Bisbe de Solsona,
havent-hi com a vocals el Vicari General, un metge, la
directora del Centre,
l’administradora, un representant de Càritas i dos
membres més.
NOTES
1. Arxiu Capitular d’Urgell, LDEU, doc. 859.
2. “Urgellia” Nº 1, Les actes de Consagració, p.148
3. Benet Jaume, “La diócesis de Solsona” , 1904, p. 6.
4. Arxiu Diocesà Solsona, (ADS) Pergamí de l’any
1.175.
5. Altisent, Agustí , “Història de Poblet”, 1974, ps.
84 i 115.
6. A.D.S., secció pergamins, l’any 1.296
