La Solsona Medieval
En l'antiguitat es
parla de la "Setelsis" romana, a la qual els visigots afegiren el
sufix "ona" -Celsona-, com va passar a tantes altres poblacions. La
dominació sarraïna, per la manca de testimonis que va deixar, cal suposar que
va ser passatgera i que va durar, com a màxim, un parell de generacions.
La formació de
Catalunya comença amb l'obra repobladora del comte Guifré el Pelós, cap a l'any
870. Estudis recents proven com aquest comte va ser ferit de mort en un castell
del Solsonès, concretament en el castell de l'Aiguadora de Navès.
Cap al segle X, ja
s'havia consolidat la població de Solsona i s'havia construït un castell i una
església. La vila va néixer a l'entorn d'aquests dos nuclis i, consegüentment,
va tenir també dues jurisdiccions, la del duc de Cardona i la del bisbe. Els
dos senyors no podien prendre possessió de la ciutat si abans no juraven que
guardarien els seus costums i els seus privilegis.
Els orígens de
l'escut daten del s. XIII
L'escut de la ciutat
guarda les característiques medievals dels senyors que ha tingut: al centre hi
ha la creu del monestir de Santa Maria; a l'esquerra, una torre dels Tarroja, i
a la dreta, el card dels Cardona. El sol radiant sobre la creu apareix més
tard.
És molt activa la
presència de Solsona en la reconquesta de la Segarra, Lleida i el Penedès.
Molts noms del Solsonès es troben en la repoblació d'aquestes terres. Santa
Maria de Solsona rebé nombroses donacions d'aquells llocs. Els comtes d'Urgell
la tenien com a patrona de la Reconquesta i volien ser enterrats en el monestir
de Solsona, considerat "famós a tot el món".
Al segle XIII ja
consta el mercat setmanal, augmenta la vida comercial amb abundància d'oficis
menestrals, i es coneix l'existència d'una comunitat de jueus. Cap a l'any
1299, el prepòsit Ponç de Vilaró inicia un nou temple gòtic. En l'expansió
catalana del Mediterrani, els Tarroja, senyors de Solsona, asseguren l'Alguer
(1181), i els mercaders creen companyies "draperes" amb vaixells
propis que arriben al nord d'Àfrica, Constantinoble i Flandes. Eren tan
coneguts, que l'autor de la novel·la cavalleresca medieval Curial e Güelfa posa
un mercader de Solsona, Pere Perpunter, com el qui allibera Curial de la presó
de Tunis.
Els segles XIV i XV
són temps d'una forta decadència. Es constata una davallada del monestir amb el
mal govern dels últims prepòsits. La Pesta Negra de 1348 provocà grans
mortaldats amb el consegüent despoblament de la comarca, i molts masos quedaren
deshabitats. Les tensions i els conflictes dels pagesos de remença originaren
la guerra civil contra Joan II (1462-1472). Com a fets positius, a Solsona cal
destacar l'acord de construir-hi unes noves muralles (1303); la construcció de
les tres fonts públiques amb l'aigua portada de la font de Mirabella (1420);
l'edificació de l'hospital de Llobera (1416-1431), i la concessió de la filla
del rei Joan II de poder fer fira a Solsona el dilluns després de Pasqua
(1476).
Una de les jugades
clau de la història de Solsona va ser aconseguir el bisbat, en contra de les
pretensions que les ciutats de Manresa i Balaguer també tenien. A finals del
segle XVI, el sud de França estava infestat d'heretges protestants i les seves
incursions cap a la nostra terra es feien insuportables. També la muntanya era
plena de bandolers que creaven molt malestar.
De resultes de tot
això, el rei d'Espanya, Felip II, demanà a Roma la creació del bisbat de
Solsona, com un baluard de contenció. El papa Climent VIII, l'any 1593, va
accedir a aquesta petició i va convertir l'església de l'antic monestir de
canonges agustinians de Solsona en catedral. El monarca, un any després, va distingir
Solsona amb el títol de ciutat. A Catalunya en aquell moment sols hi havia deu
ciutats.
També és un temps que comença la decadència de
la llengua catalana. Mentre el castellà es va introduint en les classes altes i
s'envien bisbes castellans, Solsona defensa el català amb les comèdies a les
places, les nadales, el cant dels goigs i la litúrgia i predicació de
l'Església.
En els segles XVII i
XVIII, es viu el temps apassionat del barroc. Fill de Solsona era el gran
pintor Francesc Ribalta, que es considera el fundador de l'escola pictòrica
espanyola del segle d'or. Destaquen altres artistes de grans retaules barrocs,
com els Morató, que construïren l'altar del Miracle, i els Pujol, autors de
l'altar dels Colls, de Sant Llorenç de Morunys.
El 1620 es crea la
Universitat Literària, dirigida pels dominics, que dóna una forta vitalitat a
les institucions i costums de la ciutat.
El 1652, després de
superar l'epidèmia de la pesta, Solsona proclama la Mare de Déu del Claustre
patrona de la ciutat.
L'activitat comercial
de Solsona es manifesta amb l'abundància d'oficis. N'hem comptat més de 100 de
diferents. Destaquen els paraires, que es dedicaven a preparar la llana, i els
ganiveters, una de les indústries més florents.
La prosperitat
econòmica s'evidencia a finals del segle XVIII amb la febre constructiva
d'obres importants, com el convent de les monges, el col·legi dels escolapis,
els ponts de la ciutat i el de l'Afrau, el portal del Pont i sobretot el palau
episcopal, construït pel mestre d'obres Francesc Pons, del qual diuen que no
sabia llegir ni escriure, però sabia fer palaus.
En les guerres del
país, Solsona mai va ser botiflera i sempre va perdre:
En la Guerra dels
Segadors (1640), la ciutat allargà tant la resistència (1655), que hagué de
venir el mateix Joan d'Àustria, fill del rei Felip IV, per fer-la i lliurar-la
al saqueig.
En la Guerra de
Successió (1714), Felip V va abolir la Universitat Literària i va desterrar el
bisbe de Solsona, Francesc Dorda, per haver defensat l'arxiduc Carles.
En la guerra contra
Napoleó (1810), els francesos van cremar la catedral. Es diu que l'impiu
general Macdonald va ordenar: "catedral, sense bisbe i canonges,
cremeu-la"
En la primera guerra
dels Carlins (1833-40), Solsona va ser el centre de les operacions militars i
va quedar tan destruïda, que Pérez Galdós en els seus Episodios Nacionales
escriu que Solsona "es la ciudad más fea de la cristiandad".
La recuperació de la
ciutat, en la segona meitat del segle XIX, va ser lenta i llarga. A més, hagué
de lluitar per recuperar el bisbat que el Concordat de 1851 havia suprimit.
La revolució
industrial no repercutí de ple: els rius que movien la gran indústria passaven
lluny, el tren no va arribar mai i les carreteres arribaren tard. Això va fer
que Solsona no creixés com tantes altres ciutats del país. Moltes famílies
marxaren cap a les fàbriques del Llobregat i el Cardener.
El nucli antic encara
presenta l'interès d'una ciutat medieval amb les seves muralles i portals, els
seus carrers estrets, les seves places, les seves fonts i els seus edificis,
entre els quals cal destacar el palau gòtic de Llobera, actual seu del Consell
Comarcal; l'Ajuntament, d'estil renaixentista, que era la casa d'un mercader;
la plaça de Sant Joan, on el poeta Josep M. de Sagarra hi dedicà la famosa
poesia "Record de Solsona"; el carrer de Llobera, amb les cases de
molts mercaders i canonges; el palau episcopal, dins el qual es troba un
interessant museu; la catedral d'estil gòtic primitiu, en el creuer de la qual
hi ha la capella de la Mare de Déu del Claustre, que és una imatge d'estil
romànic, considerada com de les millors del món.
Actualment, Solsona
és una ciutat històrica, teixida de tradicions gelosament guardades; tanmateix
no està tancada dins de les seves muralles, sinó oberta a un futur expansiu,
amb un ritme de construcció extraordinari. En les últimes crisis de treball,
Solsona s'ha defensat amb un intens comerç d'àmbit comarcal, tal com es
manifesta en el mercat de cada divendres i amb les petites empreses, que donen
a la ciutat eufòria de treball i de vida.
Solsona és una ciutat
on brota l'olivera i encara floreix la ginesta. És una ciutat plena de vida i
d'inquietuds que, situada al centre del país, lluita per ser present i activa
en la història de la Catalunya actual.
D. COSTA I BAFARULL.
Memorias de la ciudad de Solsona y su Iglesia. Ed. Balmes, Barcelona, 1959.
FALP PLANA, J.
Topografía médica de Solsona y distrititos adyacentes. Tipografía de la Casa
Provincial de Caridad, Barcelona, 1901.
Lacetània, periòdic.
LLORENS SOLÉ, A.
Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya, vol. I i II. Ed. Virgili
& Pagès, Lleida, 1987.
LLORENS SOLÉ, A. La
Mare de Déu del Claustre de Solsona. Solsona, 1966.
Miscel·lània:
Solsona, 400 anys d'història. Ajuntament de Solsona, Solsona, 1994.
PLANES ALBETS, R. /
BAYÈS. P. Un cop d'ull a la història de Solsona. Ajuntament de Solsona,
Solsona, 1990.
No hay comentarios:
Publicar un comentario